Actualment, desviat.

Després de passar una etapa fosca de la meva vida, marcada per l'apatia i una completa incomprensió a tot el que m’envoltava, és a dir una etapa on el meu destí es deia patiment, vaig trobar un petit far que em desviava d’aquesta ruta original. Aquest far era la filosofia. A mida que em vaig anar acostant aquesta llum vaig poder descobrir diferents maneres de viure, al principi totes em fascinaven, ja que no n’hi havia cap que s’assembles a la meva, però mica en mica, llibre a llibre, vaig anar veient que totes aquestes fascinants maneres de viure tenien un denominador comú, una meta comuna, coneixes a un mateix.
A partir d’aquí, descobreixo que el fet de llegir és tant sols una motivació més per emprendre el que té que ser el teu camí personal. Una vegada comprés això, apareix una altre conclusió que em farà canviar novament l'enfoc de la meva existència. Vaig entendre que en aquest món hi ha tantes maneres de viure com gent hi viu, però que hi ha dos grans grups que es poden diferencià: els que reaccionen segons el que la vida els hi aporta, i els que aporten per fer reaccionar la vida. És a dir, aquells que intenten controlar, en la mida en que els hi és possible, la seva vida; i aquells a qui la vida controla.
És partint d’aquesta premissa que canvio completament la meva forma de viure. Passo de culpar a tothom de les meves desgracies, a assumir la culpa del tot el què em passa, només així tinc poder per canviar-ho; passo d’evitar els canvis a provocar-los, ja que és quan canvio que el meu cos i la meva ment es posen alerta i treballen; deixo d’opinar dels demés, per focalitzar tota l’atenció sobre mi mateix, que és a qui puc canviar... i així una llarga sèrie de coses que fan que tingui que canviar inclús la meva personalitat.
És a partir d’aquí, que la meditació i el Yoga entren a la meva vida. La necessitat de tenir un suport ferm per aquesta revolució interior, em porten a l’atenció interior. A diferència de molts occidentals, el Yoga per mi no és una manera mística de relaxar-me, no és una forma de guanyar salut, no és una manera de trobar una via d’escapament de la meva rutina de problemes diaris... tot i que tot això són atributs del Yoga, per mi el Yoga és un búsqueda, la búsqueda d’un mateix.

Personalment crec que la vida té dos camins: el primer és el destinat a aquell grup de persones que reaccionen segons el què els passa, és un camí que fa baixada, tranquil, fàcil i monòton; i el segon és al assignat a aquells que no es conformen, i intenten dia a dia entendre per on passen per tenir la possibilitat de triar altres vies, aquest és el camí que fa pujada, costós, dur i sorprenent. La gran diferència d’aquest dos camins, és que un va cap amunt i l’altre cap avall, l’un cada vegada et dona més visió, i l’altre cada vegada te’n treu més, l’un motiva i l’altre acaba per no tenir sentit. El Yoga és una de les poques motxilles que existeixen per emprendre aquest camí que fa pujada.
Tot i això, actualment, no practico Yoga, ni meditació i en alguns aspectes tinc descuidada la meva pròpia atenció personal. Això es deu a que he tingut que sacrificar part del meu temps en la consecució d'un objectiu que tinc ben definit, un objectiu que d'assolir-lo amb donarà llibertat individual per a recomençar una recercar que m'ocuparà el resta de la meva existència. Recordant les paraules de Sidharta "Abans d'oblidar-te de tu mateix, tens que empapar-t'hi", crec que aquest és el meu punt actual i espero tenir la capacitat de retornar als orígens. Tenim que pensar que és molt difícil emprendre aquesta classe de camins, però encara ho és més retornar-hi una vegada desviats.