Al meu pijtor enemic

Escolta tu, perquè sempre m’intentes fer fracassar en totes les decisions transcendents que prenc? No entenc, com amb lo units que estem sempre tens que fer fracassar totes les accions cap a un millor. Ser que és per desconeixement, espero que sigui per desconeixement, però no deixa de ser estrany que cada vegada que jo lluito per fer un pas més, quan caic a terra sigui tu qui ha posat la puta cama perquè em foti de nassos. Per tant et demanaria, si us plau, que et deixis de tocar els collons abans no acabem pitjor que estem. Pensa que al final em necessites més tu a mi que jo a tu, en conseqüència: estiguis quiet, callat i obedient; o et tallaré les cames, les mans i la llengua, et capo, et cremo i et rebento. Aquest és el meu ultimàtum, espero que te’l prenguis com te l’has de prendre, en serio. Em queda un llarg camí, i ara fa uns anys m’estàs enlentin, estic cometent més errors que normalment i estàs minvant les meves capacitats i voluntats. Això no ho puc ni ho admetré, pren un determinació, vols seguir viatjant junts o te’n vas a prendre pel sac? Vos mateix. Som dos, d’aquest dos en fem un, al principi, és bo està plegats, un posa reptes l’altre els fa front, però hi ha un moment que un dels dos té que cedir i jo no seré, perquè ser que tinc la veritat per davant i el sentit al meu costat. Tu ets el que sobres, per tant calla i obeeix o t’elimino. S’han acabat les segones possibilitats, només ets el meu ego i ja no et necessito.