Quan Catalunya va dir prou

En un escrit anterior que vaig titular com a “Manifestació del 10 de Juliol” vaig intentar advenir d’aquesta possible situació. Repeteixo que no sóc partidari de segmentacions, nacionalismes o la proliferació de grups que divideixen més que uneixen però tinc consciencia que la societat necessita determinar-se per poder-se definir amb més facilitat, som una societat àvida d’etiquetes. Potser és que el profund desconeixement d’un mateix empeny a la necessitat de ser definit, tot i que sigui de manera òbviament massa simple.
Lluny de voler descriure identitats, m’agradaria comentar de la manera més objectiva possible aquest “referèndum del 10-A”. A quedat pal•les que la resposta ha estat massiva, la contestació clara i una de les claus per entendre la seva transcendència són els articles dedicats per part de la premsa de fora de Catalunya, que intenten treure-li importància en un desesperat intent de que això no passi a majors, mala estratègia!. Però com comentava al article anterior, crec que han obert un ferida que els hi costarà molt de tancar i la prova és que personalitats polítiques i d’altres àmbits que fins ara no havien mostrat una ambició clara per la independència ara ho estan fent i proclamant, i aquest és un canvi important. La mobilització per part de la societat catalana és l’altre gran pas i la falta de reacció per part de les oposicions des de Madrid juntament amb els desencertats comentaris que plori feren des de la capital d’Espanya és la beguda que revitalitza l’esperit independentista de Catalunya. Els menys interessats en un procés com aquest ens són els màxims instigadors.
Potser que estigui equivocat, però crec que ens trobem davant d’un procés irreversible, les noves lleis sortides a partir de la Unió Europea, donarien suport en un procés d’independència, també és cert que a curt termini no crec que tingui Catalunya opcions per encarar aquest procés, ja que Europa mateixa no ho permetria, la independència en un moment com el actual, suposaria que Espanya fos la següent en ser rescatada a part que animaria el País Basc a començar el seu propi procés, deixant a Espanya despullada de les seves dues grans potències industrials.
Vull repetir-me en el fet que no crec que separar sigui millor que unir però crec que és normal com una societat com la catalana hagi acabat farta de ser humiliada, maltractada i moltes vegades insultada; mentre pagava errors dels que no n’eren responsables, mentre veien que el seu esforç per tirar endavant el que molts consideren el seu país era aprofitat, succionat per aquells qui se’n reien o criticaven la seva societat.
Ara queda esperar la reacció dels instigadors de que un procés així és fes possible, amb el permís dels organitzadors dels referèndums. De moment veig desencertats titulars que no deixen veure al gruix de la societat espanyola el que està passant, que en comptes de intentar relaxar un relació a punt de trencar-se, incentiven les rancúnies i odis... potser quan vulguin recular no hi hagi marge d’error, potser quan els que ara s’ho miren des de darrera vulguin actuar, ja no tinguin espai per fer-ho. Potser quan aprenguin a “pedir perdón” en català, no els vulguin entendre.