Páginas vistas en total

martes, 15 de junio de 2010

Una classe sobre la vida

Tenir trenta dos anys, no crec que doni experiència suficient per dir segons quines sentències, però considero, en contra, que també és considerable la intensitat amb la que s’han viscut.

Durant aquest mig trajecte que he recorregut, ha passat gent de tot tipus, alguns dels quals no dec ni recordar. D’altres han deixat una profunda marca dins meu però també és cert que n’han estat ben pocs. Marcar-te, et poden marcar de manera positiva o negativa, els que ho han fet de forma negativa no mereixen referència, tot i que han estat tan o més importants que els que ho han fet de positiva, les males experiències són les que superades més reforcen l’ànima. Per altre banda, quan algú et marca de forma positiva crea un objectiu a dins teu a seguir, acostuma a ser gent que amb el seu exemple plantegen nous reptes en el creixement individual.

Un d’aquestes persones ha estat el professor Ton Creus i Virigili, que ens deixava encara no fa dos mesos i del que ahir vaig assistir al seu homenatge. L’acte va ser preciós en la seva senzillesa, emocionant ens segons quins punts i carregat de sinceritat. Molts diran que de poc li serveix a l’homenatja’t que el recordin un cop desaparegut, pot ser, no tinc cap proba de que hi hagi televisió per cable a l’altre banda, amb un comandament que en comptes de números tinguis el nom de les persones que durant el teu camí et varen acompanyar. En canvi serveix de molt, per els que encara quedem, perquè, siguem sincers ja que venim a un entorn del que en desconeixem la majoria de coses, al menys intentem deixar-ne una bona emprenta, un bon exemple i un bon llegat.

Quan sentia que gent de totes les edats i gèneres repetien i coincidien en les mateixes coses, coses que portaven escrites o apresses i que de ben segur havien preparat perquè de manera sincera volien retre el seu homenatge, m’explicaven de forma involuntària la importància d’intentar fer un món millor, un lloc millor on viure o un entorn millor. Sovint, quan escric em trobo nyonyós, com si la majoria de coses que dic no siguin més que retalls d’un episodi de la Heidi, com si fora més interessant fer crítiques agressives al sistema que ens envolta o parlar de coses que creïn controvèrsies. El problema és, que no crec que aquest món estic en decadència, és la espècie humana la que sempre ha estat decadent, des de el principi dels dies ens matàvem per territori, l’evolució va fer una part de nosaltres més forta que l’altre per un seguit de coincidències i els que van tenir aquesta sort la van aprofitar per controlar els que no els hi havia tocat el “gordo”. Però ara, que aquest món cau i està a tocar del apocalipsis, doncs no sabria que dir-vos, hi ha més drets que mai, tothom pot opinar i tenim la informació per fer-ho. Ull, em refereixo a la part desenvolupada del planeta, perquè no fa falta explicar que aquells que al seu dia no van poder donar amb les coincidències adequades, viuen pitjor que mai i estan més oblidats que mai. A mi la solució em sembla tan fàcil i obvia, que resultarà dificilíssim de que sigui implantada, quan més fàcils són les coses més costaran de fer-se. En el moment en que cadascú dediqui el temps en solucionar el seus problemes interns, en treure aquesta merda que evapora una densa boirina que transforma tot el que veiem, no podrà quedar indiferent davant de les coses que estan passant i poc a poc, aquesta ara minoria que lluita incansable per Àfrica, per el sense sostre, per dofins i tortugues, per boscos i rius, en contra de les armes, per igualtats entre homes i dones, perquè les races entenguin que tan sols són homes o perquè el seu amic que ha tingut una gran desgracia no es trobi sol; anirà creixent i creixent fins “desdominar” el món. Només que la majoria, una vegada mors, tinguéssim homenatge, aquest món ja no seria el mateix, aquest esdevindria el món de milions i milions d’Adans i Evas, amb dret a menjar qualsevol tipus de pomes. Gràcies Ton.

lunes, 7 de junio de 2010

Objetivo del blog

Después de algunas pocas publicaciones creo que he encontrado cuál es el sentido y objetivo de este blog al mismo tiempo que no he podido dejar de idealizar su futuro.

Este es un blog destinado a cualquier persona que durante su caminata, aunque sea de forma esporádica, se para… gira su cuerpo ciento ochenta grados y recordando los pasos que le han llevado hasta allí dedica unos instantes a disfrutar de las vistas y experiencias obtenidas, haciendo así sus futuros pasos más dirigidos y beneficiosos. Simplificándolo, para los que no nos conformamos tan sólo con vivir, esos quienes vemos todo esto como una oportunidad de mostrarnos a nosotros mismos de lo que somos capaces, de hasta dónde podemos mejorar.

Una vez congregadas las personas de ese perfil, se trata de que se inicie un diálogo entre nosotros a partir de lo que ahora son sólo mis escritos y de los que espero poder introducir nuevos autores de entre vosotros, que tengan ganas de contar cosas. Que escriban con filosofía, humor, poéticamente, incluso con chistes como el que ponía Quino en boca de Mafalda: “Y si en vez de planear tanto volamos un poco más alto”; pero que cuenten cosas sobre el camino, para así poderlas compartir y aprender trucos que de ser bien usados supondrán un ventaja segura para nuestro viaje.

Para hacerlo están desbloqueados todos los filtros para hacer los comentarios que creéis pertinentes, es más, si al principio os causa un poco de reparo se pueden hacer de forma completamente anónima. Por otro lado todos aquellos que quieran participar de forma más activa, sólo tienen que decírmelo y los incluiré como coescritores del blog. Enviar el link del blog a todos esos que creáis que pueden aportar, mejorar o aprovechar las ideas que aquí se forman. Mi idealización sería la de crear un comunidad dedicada a desentrañar los secretos de un concepto tan vital, inmenso, misterioso y apasionante como el vivir. De pocas cosas tengo tanta certeza como del hecho de lo que me queda para recorrer y seguro estoy que si comparto el camino facilitará mucho mi recorrido.

Esta es pues mi llamada a todos vosotros, mi invitación y en cierto modo mi petición, ahora veamos su efecto.

miércoles, 2 de junio de 2010

El hombre ya es capaz de modificar la obra de Dios


Hace algo más de dos semanas, el mundo científico se congratulaba con el éxito en la creación de la primera célula artificial. Queda demostrado, que de ser un éxito y controlar esta técnica, el mundo dará un salto mayor que el realizado con el descubrimiento de la penicilina. La diferencia de este salto será ver hacia dónde será.

J. Craig Verter, no ha creado vida, pero la ha modificado, a partir de una célula receptora activaron un genoma sintético, para facilitar la comprensión, podrán modificar las funciones de las células, como decía el propio Dr. Verte, serán capaces de crear células que se coman la polución, que puedan acabar con un vertido como el de BP o claro está, matar a toda la humanidad en caso de no controlar sus usos. Por el momento un empresa privada ha refinanciado el proyecto con 450 millones de dólares, el mismo Verter decía que el control de este proceso, debería estar en manos de la gente, es decir de los gobiernos, no de las empresas privadas, pero en artículo, fácilmente se leía que se refería a su gobierno.

De todos modos, me quedaré con la parte positiva de la noticia, y espero de corazón, que sean capaces de controlarlo, de todos modos, estamos delante de unos de los mayores descubrimientos de la historia, el ser humano ya es capaz de modificar la obra de Dios y cerca de convertirse en coautor, acojona, ¿a que sí?

Enlace entrevista al Dr. Verter:http://www.youtube.com/watch?v=_WbNu_mLzNk