Vistas de página en total

sábado, 24 de enero de 2009

Al meu pijtor enemic

Escolta tu, perquè sempre m’intentes fer fracassar en totes les decisions transcendents que prenc? No entenc, com amb lo units que estem sempre tens que fer fracassar totes les accions cap a un millor. Ser que és per desconeixement, espero que sigui per desconeixement, però no deixa de ser estrany que cada vegada que jo lluito per fer un pas més, quan caic a terra sigui tu qui ha posat la puta cama perquè em foti de nassos. Per tant et demanaria, si us plau, que et deixis de tocar els collons abans no acabem pitjor que estem. Pensa que al final em necessites més tu a mi que jo a tu, en conseqüència: estiguis quiet, callat i obedient; o et tallaré les cames, les mans i la llengua, et capo, et cremo i et rebento. Aquest és el meu ultimàtum, espero que te’l prenguis com te l’has de prendre, en serio. Em queda un llarg camí, i ara fa uns anys m’estàs enlentin, estic cometent més errors que normalment i estàs minvant les meves capacitats i voluntats. Això no ho puc ni ho admetré, pren un determinació, vols seguir viatjant junts o te’n vas a prendre pel sac? Vos mateix. Som dos, d’aquest dos en fem un, al principi, és bo està plegats, un posa reptes l’altre els fa front, però hi ha un moment que un dels dos té que cedir i jo no seré, perquè ser que tinc la veritat per davant i el sentit al meu costat. Tu ets el que sobres, per tant calla i obeeix o t’elimino. S’han acabat les segones possibilitats, només ets el meu ego i ja no et necessito.

domingo, 18 de enero de 2009

Actualment, desviat.

Després de passar una etapa fosca de la meva vida, marcada per l'apatia i una completa incomprensió a tot el que m’envoltava, és a dir una etapa on el meu destí es deia patiment, vaig trobar un petit far que em desviava d’aquesta ruta original. Aquest far era la filosofia. A mida que em vaig anar acostant aquesta llum vaig poder descobrir diferents maneres de viure, al principi totes em fascinaven, ja que no n’hi havia cap que s’assembles a la meva, però mica en mica, llibre a llibre, vaig anar veient que totes aquestes fascinants maneres de viure tenien un denominador comú, una meta comuna, coneixes a un mateix.
A partir d’aquí, descobreixo que el fet de llegir és tant sols una motivació més per emprendre el que té que ser el teu camí personal. Una vegada comprés això, apareix una altre conclusió que em farà canviar novament l'enfoc de la meva existència. Vaig entendre que en aquest món hi ha tantes maneres de viure com gent hi viu, però que hi ha dos grans grups que es poden diferencià: els que reaccionen segons el que la vida els hi aporta, i els que aporten per fer reaccionar la vida. És a dir, aquells que intenten controlar, en la mida en que els hi és possible, la seva vida; i aquells a qui la vida controla.
És partint d’aquesta premissa que canvio completament la meva forma de viure. Passo de culpar a tothom de les meves desgracies, a assumir la culpa del tot el què em passa, només així tinc poder per canviar-ho; passo d’evitar els canvis a provocar-los, ja que és quan canvio que el meu cos i la meva ment es posen alerta i treballen; deixo d’opinar dels demés, per focalitzar tota l’atenció sobre mi mateix, que és a qui puc canviar... i així una llarga sèrie de coses que fan que tingui que canviar inclús la meva personalitat.
És a partir d’aquí, que la meditació i el Yoga entren a la meva vida. La necessitat de tenir un suport ferm per aquesta revolució interior, em porten a l’atenció interior. A diferència de molts occidentals, el Yoga per mi no és una manera mística de relaxar-me, no és una forma de guanyar salut, no és una manera de trobar una via d’escapament de la meva rutina de problemes diaris... tot i que tot això són atributs del Yoga, per mi el Yoga és un búsqueda, la búsqueda d’un mateix.

Personalment crec que la vida té dos camins: el primer és el destinat a aquell grup de persones que reaccionen segons el què els passa, és un camí que fa baixada, tranquil, fàcil i monòton; i el segon és al assignat a aquells que no es conformen, i intenten dia a dia entendre per on passen per tenir la possibilitat de triar altres vies, aquest és el camí que fa pujada, costós, dur i sorprenent. La gran diferència d’aquest dos camins, és que un va cap amunt i l’altre cap avall, l’un cada vegada et dona més visió, i l’altre cada vegada te’n treu més, l’un motiva i l’altre acaba per no tenir sentit. El Yoga és una de les poques motxilles que existeixen per emprendre aquest camí que fa pujada.
Tot i això, actualment, no practico Yoga, ni meditació i en alguns aspectes tinc descuidada la meva pròpia atenció personal. Això es deu a que he tingut que sacrificar part del meu temps en la consecució d'un objectiu que tinc ben definit, un objectiu que d'assolir-lo amb donarà llibertat individual per a recomençar una recercar que m'ocuparà el resta de la meva existència. Recordant les paraules de Sidharta "Abans d'oblidar-te de tu mateix, tens que empapar-t'hi", crec que aquest és el meu punt actual i espero tenir la capacitat de retornar als orígens. Tenim que pensar que és molt difícil emprendre aquesta classe de camins, però encara ho és més retornar-hi una vegada desviats.

sábado, 17 de enero de 2009

Pensamiento de Morfeo

Antes de los albores del 2004 os redacto,
que con la humanidad he sellado un pacto:
no voy a reprobarte más, humanidad,
no, hasta que mi culminación se haga realidad.

Que fácil es juzgar si se hace remotamente,
arduo se convierte fallar a la propia mente,
en el segundo verso es donde se halla el secreto.
Autoevaluarse es mejorarse y esto es ya un decreto

Progresar desde uno es hacer progresar lo demás.
Cuando el rió baja caudaloso la savia va a más.
Si es temporada de sequía, las truchas no saltarán,
por mucho que el rió las juzgue ellas desaparecerán

Si el medrar se detiene, la mente se vuelve senil,
Juzga incesantemente hasta volverse un ente vil.
A las doce pequeñas uvas, esta es mi petición:
Dadme una año de entereza para acelerar mi sazón

Amigos, compañeros de trabajo y de fatigas, familiares,
conocidos y desconocidos, a unos pocos o a millares
yo os felicito estas navidades, de inédita manera,
a ver si este 2004 muere la desdicha por vez primera

A los treinta, defino caminos

Son más de treinta otoños ya, ha sido, hasta el momento, un tremendo viaje, un viaje cargado de paisajes con vocación de maestros. Las montañas me han enseñado que todo y lo duro que a veces resulta subirlas, cada paso que das hacia la dirección correcta te acerca un poco más al cielo; los ríos me han contado que con la persistencia no existe nada que no puedas superar, y que cuando hay flujo, cuando no te detienes, las aguas siempre son cristalinas y rebosantes de vida; el mar me ha descubierto que solo porque a algo le veas el horizonte no significa que estés viendo el final, y que el horizonte cuando subes la montaña, con la persistencia del río se hace más amplio. Estas y muchas otras cosas son las que han ido apareciendo en mi viaje, y ahora...

Ahora he descubierto nuevas rutas, diferentes en consecuencia: enriquecedoras, empinadas, evolutivas por lo tanto. A todos los viajeros, animo a subir, a nadar y lo más importante a seguir. Lo que damos el nombre de vida, es un gran viaje dónde incluso el caer tiene sentido, quizá es lo que más sentido tiene. Este mundo de valientes, es duro si quieres permanecer dignamente en él, pero más duro és cuando intentas pasar desapercibido, elegir la dificultad para vivir con facilidad y hacer fácil lo difícil, eso es la iluminación.

miércoles, 14 de enero de 2009

Presentación

Este blog tiene para mi, la función que tiene un sueño: la mente necesita diariamente digerir las vivencias que le acontecen, con este objetivo surge el sueño sin el cual acabaríamos locos, es cómo una digestión de pensamientos. Como digo pues, este serà mi ejercicio diario, en este mi blog, si estas digestiones pueden ser aprovechadas por otras personas, aún mejor.

Todas los comentarios, ideas o debates que de mis escritos surgan, creo que daran vida a este humilde blog, así pues vamos a ver que puede surgir de este invento. Hasta pronto.